Aquesta setmana teníem cita per anar al Registre Civil (27 de Juny a les 10:30h) a obrir el nostre expedient per a fer el llibre de familia (el pas necessàri per a poder-te casar). La veritat es que tant enrenou per no res ja que només has de firmar un paper on hi posa el teu nom i dni. Això sí, hi ha d'anar un testimoni major d'edat que conegui als dos i respondre que no hi ha cap impediment per a que ens pogam casar.
Va ser molt divertit per que el testimoni va arribar tard al punt de trobada, havíem quedat a les 10, ens pensàvem que s'hauria adormit pero va resultar que hi havia trànsit i que va enganxar tots els semàfors en vermell (i com hi han pocs semàfors...), la sort és que havíem quedta amb molt de temps de sobra, per si de cas. Un cop trobats vam dirigir-nos al Registre Civil d'Esplugues (on vivim) i al pujar al ascensor endevineu: ens vam quedar atrapats!! OMG!
La situació va ser, ara riem, si més no per recordar-la, un home que va pujar amb nosaltres segur que ens va portar la mala sort, segons ens va explicar venia de fora de Barcelona i havia estat hora o hora i mitja fent cua per que havia enganxat un accident de tres cotxes, i després no sé que més li havia passat i llavors ens va preguntar si sabíem on eren els banys, i jo que ja fa uns quants dies que hi vaig per aquell edifici li vaig dir on eren i tot just es para en sec l'ascensor. L'Albert que es possa nerviós i comença a picar ben fort els botons, tots comencem a suar, de cop li dona per obrir les portes i estavem a 3 pams d'arribar a la porta per complet, jo que li dic que no toqués l'ascensor, en plan caurem d'altavall (no hi ha cosa que em dongui més mal rollo que un ascensor averiat...masses pelis on l'ascensor acaba estavellant-se) al final que piquem al interfonillo dels de l'ascensor i ells en plan si si ara us ajudem (desde ves a saber on tenen la seva oficina, la sirena que la teniem apretada i allà ningú apareixia, el rellotge que anava passant.... I es clar bastant irònic que vagis amb mitja hora d'antel·lació i acabis fent tard! I a aquests llocs que de ben segur que si arribes tard no els deu agradar gaire pero que et fan esperar una barbaritat per que els hi ve de gust, en fi, així va el món. I quan ja gairebé ens resignàvem, a l'Albert li dona un rampell i torna a reobrir les portes del ascensor i a picar a la porta en plan "treieu-nos d'aquí collons" i al final sentim al home de seguretat dient "ya voy, ya voy" pero com si anès amunt i avall. Per fi ens va obrir i vam poder sortir. Després de 15 minuts dins un ascensor en plena onada de calor i sense aire acondicionat, vam haver d'esperar més de 40 minuts a que ens atenguessin (i això que teníem hora!!!). En fi, ja sabem tots com van els temes burocràtics.
La situació va ser, ara riem, si més no per recordar-la, un home que va pujar amb nosaltres segur que ens va portar la mala sort, segons ens va explicar venia de fora de Barcelona i havia estat hora o hora i mitja fent cua per que havia enganxat un accident de tres cotxes, i després no sé que més li havia passat i llavors ens va preguntar si sabíem on eren els banys, i jo que ja fa uns quants dies que hi vaig per aquell edifici li vaig dir on eren i tot just es para en sec l'ascensor. L'Albert que es possa nerviós i comença a picar ben fort els botons, tots comencem a suar, de cop li dona per obrir les portes i estavem a 3 pams d'arribar a la porta per complet, jo que li dic que no toqués l'ascensor, en plan caurem d'altavall (no hi ha cosa que em dongui més mal rollo que un ascensor averiat...masses pelis on l'ascensor acaba estavellant-se) al final que piquem al interfonillo dels de l'ascensor i ells en plan si si ara us ajudem (desde ves a saber on tenen la seva oficina, la sirena que la teniem apretada i allà ningú apareixia, el rellotge que anava passant.... I es clar bastant irònic que vagis amb mitja hora d'antel·lació i acabis fent tard! I a aquests llocs que de ben segur que si arribes tard no els deu agradar gaire pero que et fan esperar una barbaritat per que els hi ve de gust, en fi, així va el món. I quan ja gairebé ens resignàvem, a l'Albert li dona un rampell i torna a reobrir les portes del ascensor i a picar a la porta en plan "treieu-nos d'aquí collons" i al final sentim al home de seguretat dient "ya voy, ya voy" pero com si anès amunt i avall. Per fi ens va obrir i vam poder sortir. Després de 15 minuts dins un ascensor en plena onada de calor i sense aire acondicionat, vam haver d'esperar més de 40 minuts a que ens atenguessin (i això que teníem hora!!!). En fi, ja sabem tots com van els temes burocràtics.
Reemprenent el tema dels papers, lo de l'ascensor ha sigut un parèntesis, quan ens van cridar, vam entrar i vam firmar els 3 paperets. El nostre testimoni va ser en David (germà de la núvia) que no s'esperava gaire la pregunta de lo del impediment i es va quedar una mica "perdona?!!?" i que, després de dir que no en coneixia cap, li va quedar molt clar que el dia de la cerimònia ni se li passi per el cap aixecar-se quan diguin allò de "...algú coneix algún impediment o que calli per sempre...", ara ja sap que ha de callar per sempre! ;)
Q
